|
|
El volcà Villarrica és un dels volcans actius que hi ha actualment a Xile. Està fumejant i escupint lava de forma continua, tot i que la lava es queda dins el cràter, per sort. Però si és un lloc del que algún dia sentirem a parlar per les notícies quan decideixi entrar en erupció. Les ultimes llengues de lava que va escupir van estar apunt d’arribar al poble… així que no seria massa extrany que la propera acabi en un desallotjament massiu de Pucón.
L’ascens al Villarrica comença a uns 1.400m, al peu d’una estació d’esquí d’allò més rudimentaria. La primera hora d’ascens es fa sobre roca seguint la pista d’esquí, fins arribar a la neu/gel. En el nostre cas, va ser al cap d’una hora, però depenent de l’epoca d’ascens, es pot trobar més aviat o més tard.
D’aquí, comencem a fer ús del material especialitzat com ara els grampons i els piolets. La neu era dura i feia indispensable el seu ús. Durant tot l’ascens el temps va acompanyar d’allò més… Sol, poc vent… resumint, ascens en samarreta i prou. El grup es va anar trencant segons el ritme, fent que el nostre grup, de 7 persones, fós el primer en arribar al cim, no sense haver patit durant les 4 hores que va durar la caminada.
Al cim, un cràter escopint fums sulfurosos que feien irrespirable l’ambient, i de tant en tant, lava als nostres peus, brollant del centre de la terra. Fotos, més fotos, fotos del llac, de Pucón i comencem el descens. No més de 30 minuts al cim, ja que el vent feia de les seves i el fred començava a apretar.
Per baixar, vam tirar pel dret… res de Zig-Zags… I al final, on el pendent ja no era tant pronunciat, descens culístic… és a dir, fora grampons, i a baixar estil “bobsleigh” per uns canals fets sobre la neu, i controlant la velocitat amb el piolet. Un descens d’allò més divertit i ràpid!
D’aquí, ja només quedava desfer el trajecte rocós fins a l’estació d’esquí per tal de tornar cap a Pucón. Total, un ascens de mes de 1.400m sortint de Pucón a les 7:00 del matí i tornant sobre les 15h de la tarda.
Per refer les cames, força malmeses per l’ús poc habitual dels grampons, vaig decidir regalar-me unes hores a les Termes Los Pozones, unes termes naturals a uns 40km de Pucón. El millor de tot, és que la sortida a les termes es fa a les 20h, tornant sobre les 0:30. És a dir, uns banys recomfortants sota la llum de la lluna… idílic!
Comparteix aquest article:
El Bolsón és un petit poblet a dues hores al sud de San Carlos de Bariloche. La segona s’emporta la fama, però la primera les mata callant, com diem a casa.
El Bolsón és un paradís de la natura, un desig per a qualsevol persona que li agradi la natura i gaudeixi de caminar per la muntanya. I dic això perquè gràcies a l’avís del meu amic Christián de Buenos Aires, vaig poder gaudir d’un dels trekkings més bonics de tot el viatge… i això a aquestes alçades (més de 5 mesos i mig) té molt de mèrit.
Aquest camí comença a uns 15km de El Bolsón i s’endinsa muntanya amunt seguint el riu Azul, arribant al refugi Cajón del Azul. És una caminadeta de dues hores i mitja fins arribar al refugi, creuant rius, passant cascades i boscos d’una bellesa increïble. També és cert que el magnífic dia que ens va acompanyar, també ajuda a gaudir d’un paratge com aquest.
Un cop al refugi, ens reben amb un mate cortesia de la casa, i mentre ens mengem els entrepans, conversem amb el responsable del refugi. Ens explica que ell viu tot l’any allà, amb èpoques amb quasi 150 persones allotjades (entre el refugi i la zona d’acampada) o en la solitud més absoluta. L’aigua l’agafen del riu, i l’electricitat la generen amb una turbina d’aigua. La cervesa la fan ells mateixos, crien ovelles, pollastres i tenen un hort. Tot això per fer el refugi el més autònom possible.
Entre la bellesa del camí i l’amabilitat de la gent, és un lloc on ningú que vingui a El Bolsón es pot perdre.
Comparteix aquest article:
El Huayna Potosí és una de les muntanyes de la Cordillera Real a Bolivia. Amb 6.088m, és una de les més altes dins el massís, i segons diuen, el més “fàcil” d’ascendir.
El trekk al Huayna Potosí el vam contractar amb Travel Tracks, una agència recomanada per la Cloe. L’agència ofereix tours de 2 i 3 dies, depenent si vols fer un dia d’entrenaments amb els grampons i piolets a un glaciar proper al camp base. Vaig decidir fer el de 2 dies, ja que l’Ali, ens comentava que tampoc es necessitava experiència en l’us d’aquest material, sino que ho recomanaven més com a aclimatació a l’alçada.
Així doncs, vam anar a l’oficina de l’agència a recollir tot el material que ells ens proporcionaven (jaqueta, pantalons, grampons, piolets, guants, passamuntanyes, etc…) i ho vam carregar a la motxilla. D’aquí, cap al Huayna Potosí. Una hora després, arribem al punt de sortida, a uns 4.600m, on dinem i comencem l’ascens cap al camp base.
Aquesta part es desenvolupa sobre pedra i roca… ni rastre de neu… La pujada és força suau però constant. Al cap d’unes 3 hores, arribem al refugi, al camp base de la muntanya, situat a 5.130m. Fa un fred que pela, i encara es mitja tarda… La neu la veiem més aprop, només a un centenar de metres del refugi. Aqui, ens preparem per “sopar” i descansar, ja que a les 12 de la nit hem d’estar desperts per esmorzar i començar l’ascens a la 1.
Comencem l’ascens sobre l’horari previst, i pocs minuts després de sortir del refugi parem per posar-nos els grampons, doncs comença la zona de neu i gel. D’aquí, ens esperen aproximadament unes 5 o 6 hores abans d’arribar al cim. És negre nit, i només es veuen les llums dels frontals per tota la muntanya… El guia ens té ben assegurats amb una corda i arnessos. Si nosaltres caiem, ell ens aguanta… ens guia i ens encoratja per continuar.
Tot funciona sobre les previsions… el ritme és lent però constant… El fred ens respecte força… però arribats als 5.800m l’altura comença a fer de les seves… Intens mal de cap, marejos i la pèrdua d’equilibri fan que conjuntament amb el guia, decidim abandonar, encara faltant dues hores, l’ascens al cim del Huayna Potosí.
És una llàstima no poder veure amb els meus propis ulls les fantàstiques vistes des del cim, o tenir la sensació d’èxit… però com a repte personal, estic més que satisfet, ja que arribar a 5.800m no és cap tonteria, i més tenint com a antic rècord l’ascens al Mont Fuji (Japó) de 3.760m.
P.D.: Les últimes fotos, les corresponents al cim i a les vistes, són d’en Francesco.
Comparteix aquest article:
L’atracció turística més important de la zona d’Arequipa és el trek pel Canyó del Colca i els seus còndors.
El canyó té una profunditat d’aproximadament 1.200m. És una reserva natural dels còndors, els quals volen de forma quasi de show cada dia entre les 7:00 i les 9:00 del matí.
Per fer aquest trek, vam escollir una durada de 3 dies i 2 nits, sortint d’Arequipa a les 3:00am per poder arribar a la “Cruz del Cóndor” ben d’hora, però el primer dia no vam veure cap còndor des del mirador. D’allà vam anar a Cabanaconde, el poble més important de la zona, a la part més elevada del canyó. Allà vam començar el descens de 1.200m per un camí en zig-zag per la paret del canyó, d’uns 6.5km.
D’allà, un cop creuat el riu Colca, ens vam elevar uns 300m fins al poblat de Cosñirua, on vam dormir i descansar, per poder fer l’ascens els dia següent.
Després de baixar els 300m fins el riu, vam arribar a l’Oasis, un oasis natural al fons del canyó, on ens vam poder banyar a les piscines d’aigua dels manantials, dinar i començar l’ascens cap a Cabanaconde.
Aquest cop per un altre camí, de 5km, que vam aconeguir ascendir en 2:45h.
Un cop a Cabanaconde, sopar i dormir, per l’endema tornar al Mirador de la “Cruz del Cóndor”, però aquest cop sent allà a les 7:30 per poder veure els vols dels còndors.
Al cap d’una estona, comença l’espectacle… Comencen a sortir diferents còndors que van fent el seu vol davant del mirador… Diuen que no tants com és habitual, perquè és època d’aparellament. Tot i així visualitzem mitja dotzena de còndors, joves, adults, mascles i famelles… una mica de tot, tot esperant el bus que ens portarà a Chivay, on descansarem a unes aigues termals i dinarem, per tornar definitivament a Arequipa.
Comparteix aquest article:
Tres mesos més tard de fer la reserva per poder gaudir d’aquesta aventura, el dia ha arribat.
El Camí de l’Inka és un dels varis camins que arriben a Machu Picchu, però és el més important i conegut. L’aventura comença al km 82 d’aquest camí, prop de Ollantaytambo.
El camí està programat per fer-lo en quatre dies. El primer és el més fàcil, ja que entre que arribes al control de km82 i accedeixes al camí, ja són més de les 10 del matí. Durant el camí, has de portar tu mateix tot el material que necessites, apart del sac de dormir i la estorilla. La resta (tendes, taules, menjar, etc…) ho porten els portadors. Al nostre grup de 25 persones, portavem 25 portadors apart dels 4 guies. També pots contractar un portador personal perque et porti la motxilla.
El menjar durant el camí es basa en sopes, pollastre, peix, arròs i pasta. Pels matins, pancakes i torrades. Tè i mate de coca a tots els àpats per evitar el mal d’altura.
El segon dia és el més dur, ja que apart de caminar més de 7 hores, pases pel port més alt del camí a 4.200m, começant des del campament de la primera nit a 3.000m, i dormint al segon a 3.600m. I a més, si està tot el dia plovent, encara es fa més dur, perquè les pedres rellisquen molt, i s’ha de vigilar molt.
El tercer dia, és el més llarg, amb unes 9 hores de caminada, en un terrent de pujades i baixades constants, fins que les dues últimes hores, fas un descens de 1.000m per arribar al tercer campament. Aquest descens es fa pel camí plè d’escales originals de l’època Inka, i per tant, els genolls i bessons pateixen molt.
El quart dia és el més tranquil, ja que només es caminen unes 2 hores, per arribar a les 6:30 al Machu Picchu. Un cop passes la Porta del Sol, l’últim port, la vista és espectacular, i te n’adones que els 4 dies valen la pena per poder gaudir de la vista.
Visita guiada pel Machu Picchu i estona lliure per gaudir de l’inmensitat de la ciutat…
Aquí acaba el camí, on per tornar a Cusco s’agafa un tren i un bus que en 3 hores et tornen a la civilització.
Aquesta és una foto original de National Geographic en l’expedició que va descobrir el Machu Picchu el 1912, cobert d’una vegetació implacable, que va ajudar a conservar quasi la totalitat de la ciutat. Es comenta que el 80% de la ciutat de Machu Picchu és original, i només un 20% és reconstrucció…
Comparteix aquest article:
|
|
