Al nord de Xile es troba el desert d’Atacama, i en ell, la ciutat més important, i turística perquè no dir-ho, de San Pedro de Atacama.
San Pedro és un petit poble, situat al mig del desert, on predomina el color marró. Els carrers són de terra, les cases estan fetes d’adobe (fang i palla seca) i hi trobes la concentració més alta de comerços turístics que hagi vist mai durant aquest viatge.
El centre està format pel carrer principal, plè d’agències de viatges, i dos carrers transversals, on es troben la majoria d’allotjaments i restaurants. També hi trobem la plaça del poble, amb un pessebre aguantant temperatures de 40º durant el dia.
L’interès turístic de San Pedro són els seus voltants, on podem trobar “El valle de la Luna”, “El valle de la muerte”, gèisers i llacunes, i també alguna que altra salina. Nosaltres ens vam decantar per fer dues excursions, una al gèiser Tatio pel matí, una altre a les valls de la Luna i la Muerte.
La primera surt a les 4 del matí, aprofitant per arribar als gèisers a primera hora del matí, on et trobes amb una temperatura sota zero. Quan nosaltres hi vam arribar sobre les 6 del mati, estavem a -5º, però a l’hivern es pot arribar a -20. El motiu perquè l’excursió surti tant aviat al matí és perquè la diferència de temperatura ambientar i dels gèisers propicia l’activitat d’aquests. Això vol dir que durant el dia, quan la temperatura augmenta, l’activitat disminueix. Després d’observar-los, vam esmorzar i després ens vam banyar a unes aigues termals just al costat, a les quals no recomanen estar-hi més de 30 minuts, ja que té alta concentració de diferents materials que poden produir problemes dermatològics. D’aquí ens vam dirigir a un poblet, totalment adaptat al turisme per fer una visita, que sincerament es podrien estalviar, però sinó l’excursió seria massa curta pels diners que et cobren per fer-la.
Per la tarda, ens vam dirigir a les valls, primer la de la Muerte, i després a la vall de la Luna. Aquí vam poder observar l’acció de l’aigua en l’erosió de la terra. Ja sé que em direu que estem en un desert, i és cert, però cal pensar que aquesta zona va estar sota el mar fa segles, i això es pot observar perfectament en les formes. El vent també te part important en la creació d’aquestes valls, amb l’acció del vent juntament amb la sorra sobre les muntanyes.
Una de les curiositats d’aquestes valls és com van aconseguir el nom amb les que tothom les coneix actualment. Tota la història prové d’un monjo francès que va arribar a la zona per convertir a la població, però de seguida es va interessar més per la geologia. Va batejar les valls perquè segons ell, tenien una semblança amb la superfície lunar i de mart. El Valle de la Luna va quedar amb el nom, però El Valle de la Muerte va evolucionar per un problema linguistic, ja que Mart en francès té certa similitud amb Muerte del castellà, i la gent de San Pedro van entendre Valle de la Muerte, d’aquí el nom de la vall.
L’excursió la vam acabar observant la posta de sol al desert, cosa que no va ser tant espectacular com ens havia comentat la gent de l’agència. Decebuts vam començar a girar cua per anar a buscar el bus, quan ens vam trobar davant els nostres ulls, un espectacle visual irrepetible. El cel havia canviat de les tonalitats blaves que haviem vist a l’arribar a tons totalment groguencs i ataronjats que ens havien quedat a l’esquena mentre observàvem la posta de sol sobre les muntanyes.
Al final, l’espectacle visual va compensar la decepció inicial.
