Tot i així, em vaig decidir a anar-hi. Aquest havia estat un any relativament sec, sense moltes pluges. Després d’estar [...]]]> Durant el temps que vaig estar treballant a l’hostal a Salta, tothom m’havia comentat que Iruya és un poble encantador, però que és un lloc on anar-hi sense presses, com a mínim durant l’època de pluges.

Tot i així, em vaig decidir a anar-hi. Aquest havia estat un any relativament sec, sense moltes pluges. Després d’estar a Tilcara celebrant el carnaval, vam pujar encara més al nord, tocant amb la frontera boliviana, per arribar a Humahuaca, i d’allà a Iruya. El camí per arribar al poble és sense asfaltar, un camí que primer puja fins als 4.000m per creuar les muntanyes i tornar a baixar per arribar al poble. Un poble penjat de la muntanya al costat del riu.

Els carrers són empinats dibuixant rierols que pugen i baixen de la muntanya, amb l’esglesia i el riu a baix de tot. El paisatge és una delícia per a la vista. Tot el que tothom m’havia comentat es convertia en realitat. Un poble plè de gent agradable i uns paratges encara millors.

Durant l’estada a Iruya (al principi programada per un parell de dies), em vaig trobar una parella que havia estat allotjada a l’hostal, i vam planificar anar a San Isidro el dia següent. San Isidro és un poble a uns 7km d’Iruya pujant per la llera del riu. Un trekk increïblement agradable, durant el qual t’has de mullar els peus (i les cames) travessant el riu. El poble només fa 6 mesos que té energia elèctrica, i això es nota en el desenvolupament del lloc. Aqui no hi massa per a fer, apart de contemplar el paisatge. Durant la tarda, ens vam ajuntar amb 4 argentins més, que curiosament també estaven al mateix allotjament que nosaltres. Vam passar el dia junts, i l’endemà vam tornar cap a Iruya.

Al arribar a Iruya durant el matí següents, ens adonem que el camí que havíem fet el dia anterior havia desaparegut sota els despreniments de terra que la tempesta de la nit havia provocat. Al arribar al poble, anem a comprar els bitllets de bus per tornar aquella mateixa tarda, i ens diuen que el camí principal cap a Humahuaca està tallat per diferents punts, i que tornem el dia següent. La segona sorpresa va ser a l’arribar a l’hostal, on ens informen que la tempesta també havia trencat les canonades d’aigua potable que arriben al poble, i que no tenim aigua corrent…

A partir d’aquí, semblava la pelicula de “Atrapado en el tiempo”, de Bill Murray. Cada dia era una calca de l’anterior. A les nou del matí ens ajuntavem per intentar comprar els bitllets, i ens deien que encara no hi havia servei. Passàvem el matí i la tarda perdent el temps, jugant a cartes, prenent mate o simplement fent migdiada. Això va durar fins el sisè dia, que ens van dir que per sortir del poble teniem una possibilitat.

Aquesta possibilitat va ser: Caminar 3km amb les motxilles a l’esquena per la llera del riu enfangada, i després ens aconseguien transport. Així que ens vam carregar les motxilles i vam començar a caminar. El trajecte va ser difícil, però només amb la il·lusió de arribar i poder tornar a Salta ens omplia de forces. Un cop al punt km 3, ens vam trobar un camió, al qual vam pujar darrera com refugiats de guerra i ens va acompanyar fins al següent poblet a 7km. Allà ens va deixar, i al cap de 4 hores, van arribar dos colectius per portar-nos fins a Humahuaca. Però aquí no acabava l’aventura… El col·lectiu havia de creuar 3 vegades un riu, amb força caudal, que vam haver de creuar a peu per alleugerir el pes del bus. D’aquí ja vam arribar a Humahuaca, després de 9h, quan el trajecte normal en són 3.

         

Tilcara és un poblet realment bonic, i té paratges increibles als voltants, com el Pukará o “La [...]]]> Durant els mesos de gener i febrer diverses poblacions als voltants de Salta celebren de forma continuada diferents carnavals. Un d’ells és el del poble de Tilcara, situat a 3h al nord de Salta, a la provincia de Jujuy.

Tilcara és un poblet realment bonic, i té paratges increibles als voltants, com el Pukará o “La garganta del diablo”. Però si a aquests espectacles visuals li afegeixes que tot el poble està de festa continua celebrant el carnaval, encara millor!

Durant la celebració del carnaval, és impossible no quedar brut de talc i neu artificial (espuma). Per molt que intentis quedar-te al marge, sempre acabes dins una guerra amb tots els que et rodegen, mentre escoltes música o segueixes una comparsa, com la dels “Pocos pero Locos”.

Com la vida carnavalística es centra durant la tarda i nit, aprofites els matins per fer les dues visites als voltants del poble. El Pukará és un fortí Inka utilitzat per controlar tota la vall d’atacs hostils. Actualment esta recontruit, així que ens podem fer una idea del que va ser varis segles enrera.

Per altre banda, tenim la Garganta del Diablo, un canyó rocós a 4km fora del poble. Al principi del riu ens trobem un salt d’aigua increible, acompanyat d’un riu que s’endinsa dins al canyó, erosionant-lo cada cop i fent-lo més i més profund.

         

La ruta comença a Purmamarca, un poblet a dues hores al nord de Salta. En aquest paratge es pot observar el “Cerro de los siete colores”, un espectacle visual on els diferents minerals dónen [...]]]> La segona ruta al voltant de Salta és la ruta pel nord de la ciutat. Aquesta s’anomena Ruta a las Salinas Grandes.

La ruta comença a Purmamarca, un poblet a dues hores al nord de Salta. En aquest paratge es pot observar el “Cerro de los siete colores”, un espectacle visual on els diferents minerals dónen a la muntanya uns colors especials.

D’aquí continuem cap a les Salinas Grandes, suposadament les terceres salines més grans del món. Però després d’haver visitat el Salar d’Uyuni, no té més interès que el de veure un “Catalunya en miniatura” dels salars.

Després de la visita a les Salinas Grandes, ens dirigim cap a San Antonio de los Cobres, on fem el mateix camí de tornada que vam fer amb el cotxe amb en Martin, Birgit, Francesco i Ewe!

         

Cachi és un petit poblet a uns 180km de Salta, amb carrers empedrats i estrets ple de [...]]]> La provincia de Salta té dos grans rutes turístiques per la provincia. Una d’elles és la volta a les valls Calchaquíes. És una ruta de dos dies que comença i acaba a la capital, passant per Cachi i Cafayate.

Cachi és un petit poblet a uns 180km de Salta, amb carrers empedrats i estrets ple de casetes blanques. Realment un poble amb encant. Tot i que Cachi és interessant, el més bonic és el camí per arribar-hi.

Sortint de Salta, ens trobem a 1.200m sobre el nivell del mar, però de seguida ens trobem amb la “Cuesta del Obisto”, una carretera sinuosa que puja per un bosc quasi selvàtic fins els 3.348m, on trobem “La piedra del molino”. Aquest és un bon punt per veure còndors, els quals volen aprofitant els corrents d’aire que es generen a la muntanya.

Passat el port de muntanya, ens trobem el Parc Nacional dels Cardons, una espècie de cactus en perill d’extinció, que només viuen a més de 3.000m. És una zona desèrtica on trobem la recta del TinTin, una recta de carretera quasi perfecte, amb una desviació de només 3cm, quan normalment es considera correcta amb una desviació de 3m, i està construida pels natius sense recursos tecnològics abançats.

Sortint del parc, agafem la famosa Ruta Nacional 40, per arribar-nos a Payogasta i Cachi. Parada per dinar i visitar el poble, i continuem per la RN40 cap al sud en direcció a Cafayate.

Durant el recorregut per la RN40, la qual està sense asfaltar, ens trobem amb dificultats per culpa de la pluja, que ha fet créixer els rius que creuen la carretera (sisi, no hi ha ponts) i hem d’agafar dreceres per poder continuar. A mig camí, ens trobem amb la “Quebrada de las Flechas”, una vall amb sortints de roca que vistos des d’alçada, semblen fletxes sortint de terra. Tot un espectacle visual! A més, en aquest punt, el guia ens tenia una sorpresa preparada… Mentre ens feia caminar per la vall, ens va esperar al mirador amb una ampolla de vi Torrontés ben fresquet! D’aquí, camí cap a Cafayate per fer nit.

El segon dia pel matí el dediquem a visitar dues bodegues, Domingo Hnos i Vasija Secreta, dues conegudes bodegues de Cafayate, zona famosa pel vi Torrontés, un vi blanc afruitat. De tornada cap a Salta, passem per la “Quebrada de las Conchas”, on podem observar diferents formacions rocoses amb formes sorprenents, com “El Fraile”, “El Sapo”, o grans estructures naturals com l’Amfiteatre o “La garganta del diablo”.

Per acabar la volta, visitem Alemanía, un poble abandonat a mitjans de segle, quan la línia férrea va ser clausurada i va comportar la decadència del poble. Un poble que encara manté la vella estació, però els ponts estan desmantellats per aprofitar les estructures metàliques per a la contrucció.

         

Posta de sol al Valle de la Muerte from Oriol Sala on Vimeo.

Salar des del Jeep from Oriol Sala on Vimeo.

Els bolivians, a diferència dels peruans, no intenten vendre a la força. A Bolívia ets transparent a nivell econòmic, al contrari de Perú, on et sents un [...]]]> Bolívia es un país que sorprendrà a tothom. Un lloc que encara no està turisticament massificat i que permet viure una experiència una mica més “real” dins el país.

Els bolivians, a diferència dels peruans, no intenten vendre a la força. A Bolívia ets transparent a nivell econòmic, al contrari de Perú, on et sents un símbol d’€ amb dues cames.

Els allotjaments són bons, però la xarxa de transports és una mica antiga i precària. A vegades, per fer 200km trigues 6h o més, però et permet compartir aquest temps amb gent local amb els seus animals (pollastres, gats, etc…) dins un autobús atrotinat i sense quasi ventilació.

Un tret negatiu en referència a Bolívia és la brutícia que trobes per tot arreu, sobretot als vorals de les carreteres, ja que per ells, és un gran abocador de deixalles, les quals llencen per la finestreta de l’autobús sense cap mena de remordiment. El paisatge a vegades és completament escandalós.

En quan a cost de l’estada a Bolívia, no ha estat tant barat com m’esperava. El cost de la vida, i del turisme, ha pujat força els últims anys, provocant que el cost mitjà per dia sigui una mica més elevat. Com al resum de Perú, no estan inclosos els costos de les activitats turistiques, com el descens a la Carretera de la Mort o l’ascens al Huayna Potosí.

Així dona un cost mig de 17,90€ / dia

Allotjament:

• Copacabana: Hostal Emperador – 25Bs (triple amb bany)
• Isla del Sol: Hostal Las Islas – 25Bs (triple sense bany)
• La Paz: Hotel Sagarnaga – 50Bs (triple amb bany i TV)
• Sucre: B&B Santa Cecilia (C/ Potosí 386) – 50Bs (doble amb bany, TV i esmorzar) / 40Bs (doble sense bany i amb TV i esmorzar)
• Potosí: The Koala Den – 50Bs (triple amb bany i esmorzar)
• Uyuni: Hotel Avenida – 50Bs (triple sense bany)

Transport en Bus:

• Copacabana – La Paz: Vicuña – 4h – 25Bs
• La Paz – Sucre: Trans Copacabana I M.E.M. – 13h – 132Bs
• Sucre – Potosí: 6 de Octubre – 3:30h – 17Bs
• Potosí – Uyuni: Quijarro – 6h – 30Bs

Activitats:

• La Paz: Barro Biking – Ruta de la Mort – 400 Bs amb bici amb doble susp.
• La Paz: Travel Tracks – Huayna Potosí – 630 Bs (2dies de trek)
• Potosí: Silver Tours – Mines de Potosí – 60Bs
• Uyuni: Quechua Connection – Salar de Uyuni (4 dies) – 750Bs

Sel·lecció de fotos de Bolívia

Articles relacionats amb Bolívia:

• El Salar d'Uyuni sobre un 4x4 - 07/02/2010
• Video: Pedalant pel Salar en HD - 04/02/2010
• El Salar de Uyuni - 04/02/2010
• Les mines de Potosí - 09/01/2010
• Evo Presidente! - 30/12/2009
• Chill out a Sucre - 28/12/2009
• La Paz, el caos! - 27/12/2009
• Video: El barber de La Paz - 27/12/2009
• Huayna Potosí, 6088m - 27/12/2009
• Ruta de la mort - 25/12/2009
• Llac Titicaca i l'Illa del Sol - 15/12/2009

Mapa:

         

San Pedro és un petit poble, situat al mig del desert, on predomina el color marró. Els carrers són de terra, les cases estan fetes d’adobe (fang i palla seca) [...]]]> Al nord de Xile es troba el desert d’Atacama, i en ell, la ciutat més important, i turística perquè no dir-ho, de San Pedro de Atacama.

San Pedro és un petit poble, situat al mig del desert, on predomina el color marró. Els carrers són de terra, les cases estan fetes d’adobe (fang i palla seca) i hi trobes la concentració més alta de comerços turístics que hagi vist mai durant aquest viatge.

El centre està format pel carrer principal, plè d’agències de viatges, i dos carrers transversals, on es troben la majoria d’allotjaments i restaurants. També hi trobem la plaça del poble, amb un pessebre aguantant temperatures de 40º durant el dia.

L’interès turístic de San Pedro són els seus voltants, on podem trobar “El valle de la Luna”, “El valle de la muerte”, gèisers i llacunes, i també alguna que altra salina. Nosaltres ens vam decantar per fer dues excursions, una al gèiser Tatio pel matí, una altre a les valls de la Luna i la Muerte.

La primera surt a les 4 del matí, aprofitant per arribar als gèisers a primera hora del matí, on et trobes amb una temperatura sota zero. Quan nosaltres hi vam arribar sobre les 6 del mati, estavem a -5º, però a l’hivern es pot arribar a -20. El motiu perquè l’excursió surti tant aviat al matí és perquè la diferència de temperatura ambientar i dels gèisers propicia l’activitat d’aquests. Això vol dir que durant el dia, quan la temperatura augmenta, l’activitat disminueix. Després d’observar-los, vam esmorzar i després ens vam banyar a unes aigues termals just al costat, a les quals no recomanen estar-hi més de 30 minuts, ja que té alta concentració de diferents materials que poden produir problemes dermatològics. D’aquí ens vam dirigir a un poblet, totalment adaptat al turisme per fer una visita, que sincerament es podrien estalviar, però sinó l’excursió seria massa curta pels diners que et cobren per fer-la.

Per la tarda, ens vam dirigir a les valls, primer la de la Muerte, i després a la vall de la Luna. Aquí vam poder observar l’acció de l’aigua en l’erosió de la terra. Ja sé que em direu que estem en un desert, i és cert, però cal pensar que aquesta zona va estar sota el mar fa segles, i això es pot observar perfectament en les formes. El vent també te part important en la creació d’aquestes valls, amb l’acció del vent juntament amb la sorra sobre les muntanyes.

Una de les curiositats d’aquestes valls és com van aconseguir el nom amb les que tothom les coneix actualment. Tota la història prové d’un monjo francès que va arribar a la zona per convertir a la població, però de seguida es va interessar més per la geologia. Va batejar les valls perquè segons ell, tenien una semblança amb la superfície lunar i de mart. El Valle de la Luna va quedar amb el nom, però El Valle de la Muerte va evolucionar per un problema linguistic, ja que Mart en francès té certa similitud amb Muerte del castellà, i la gent de San Pedro van entendre Valle de la Muerte, d’aquí el nom de la vall.

L’excursió la vam acabar observant la posta de sol al desert, cosa que no va ser tant espectacular com ens havia comentat la gent de l’agència. Decebuts vam començar a girar cua per anar a buscar el bus, quan ens vam trobar davant els nostres ulls, un espectacle visual irrepetible. El cel havia canviat de les tonalitats blaves que haviem vist a l’arribar a tons totalment groguencs i ataronjats que ens havien quedat a l’esquena mentre observàvem la posta de sol sobre les muntanyes.

Al final, l’espectacle visual va compensar la decepció inicial.

         

En Bici pel Salar d’Uyuni from Oriol Sala on Vimeo.