Mentre l’Héctor ens oferia uns excel·lents esmorzars, l’Amèlia ens recomanava tot el [...]]]> Així és com ens van fer sentir a Salvador, o més ben dit, a l’hostal que vam estar a Pelourinho, el Hostel Cobreu, on l’Héctor i l’Amelia ens van obrir casa seva per gaudir de tot el que Salvador ens podia oferir.

Mentre l’Héctor ens oferia uns excel·lents esmorzars, l’Amèlia ens recomanava tot el que podíem fer a la ciutat, i fins i tot m’ajudava a comprar un bitllet d’avió fent servir la seva tarjeta de crèdit!

També gràcies a l’Amèlia, vam poder gaudir, amb ella, d’una sessió de musicoteràpia per tan sols 5R$, o una primera lliçó de capoeira per 15R$. O també de la música al carrer que hi ha cada dimarts, just a les escales que hi ha al costat del hostel!

Apart d’això, recomanar moltissim aquesta ciutat. Té molt a oferir, i si teniu una mica de cap, no té perquè passar-vos res del que tothom us explicarà de Salvador. Si vigiles, no t’ha de passar res! Serveix molt en aquest aspecte seguir els consells que ens van donar a l’hostal!

Pelourinho, el centre històric amb les seves esglésies, els seus elevadors per baixar a la part baixa de la ciutat, museus i molta vida al carrer. Per altre banda, tenim Barra i la zona de platges de Salvador. No estan malament, però si busques platja, vés més al nord! San Antonio també té el seu encant, especialment una botiga on l’Amèlia ens va explicar que la gent ven les seves pertinences i on podies trobar i comprar fins i tot, fotos de família, evidentment no de la teva! Tot una mica curiós!

I si us agrada la capoeira, Salvador és la vostra ciutat!

         

Serenata per Olinda from Oriol Sala on Vimeo.

Però això no era tota la sort [...]]]> Arribar a Olinda per culpa de no tenir un bitllet de bus cap a Salvador des de Recife semblava una pèrdua de temps, però si això passa un divendres a la nit, és el millor que et pot passar. Encara estic donant gràcies a l’empresa de busos!

Però això no era tota la sort que necessitàvem! Arribàvem a Olinda amb la recomanació d’un allotjament que no vam trobar, i això va propiciar que ens allotgéssim a una casa particular (de la Carminha), qui ens va informar del que hi havia aquella nit, i amb ella ens hi vam apuntar!

De què es tracta? Doncs bàsicament és un grup d’amics que cada divendres per la nit, sobre les 22h es reuneixen al centre d’Olinda i es van passejant pel centre durant unes 3 hores. La gent acompanya, canta, aplaudeix o simplement gaudeix de la música i la ciutat!

El dia següent vam gaudir dels colors de les cases d’Olinda amb llum natural, d’una panoràmica d’Olinda amb la ciutat de Recife al fons i la calidesa dels habitants d’Olinda.

Ara l’únic que queda és tornar a Olinda per viure el seu carnaval, del que diuen que juntament amb el de Salvador, és un dels millors de Brasil.

         

Roda de Capoeira a la platja de Jeri from Oriol Sala on Vimeo.

Foto: Vista de Jeri des de la platja

Si, com jo, no practiques cap d’aquests dos esports, la vida a Jeri, com l’anomenen carinyosament, es redueix [...]]]> El paradís del kite-surf i del wind-surf. Aquesta seria la definició més assenyada de Jericoacoara, però també és un lloc on relaxar-se i gaudir de la vida.

Foto: Vista de Jeri des de la platja

Si, com jo, no practiques cap d’aquests dos esports, la vida a Jeri, com l’anomenen carinyosament, es redueix a gaudir de la platja, les llacunes, les postes de sol i les caipirinhes.

Foto: Posta de Sol a la platja de Jeri

La vida al poble s’inicia minuts abans de la posta de sol sobre l’atlàntic. Uns pugen sobre la duna de Pôr do Sol, altres de la miren des de la platja, on minuts després que l’últim raig de sol il·lumini Jeri, es creen rodes de capoeira, on practiquen i exhibeixen les seves qualitats als curiosos.

Foto: Roda de Capoeira

Mentrestant, a la Rua Principal, que dóna directament a la platja, s’han muntat tots els punts de venta, coneguts aquí com a “chiringuitos”, on pots comprar des de brotxetes de formatge o carn, a caipirinhes, caipiroskes entre d’altres. D’aquí fins a altes hores de la nit, es pot gaudir de samba, forró i tot tipus de música als diferents locals, com ara el Planeta Jeri o el Mama Africa.

Foto: Chiringuitos a la Rua Principal de Jeri

També cal recomanar la visita a les Lagoas Paraiso i Azul, unes llacunes situades en direcció contraria a la platja, cap a l’interior, on el bany és bastant més agradable, ja que l’aigua és dolça i tranquila, sense vent ni sorra a la cara, i sense marees que fan que hagis de moure la tovallola cada 30 minuts si no vols trobar-la flotant a uns quants metres d’on estaves.

Foto: Gaudint d’un coco a Lagoa Paraiso

Arribar a Jeri és relativament senzill si ho fas des de l’est (Fortaleza), ja que un bus directe et porta fins a Jijoca, on canvies a un camió preparat per transportar-te per les dunes fins a Jeri. Si véns des de l’oest (Sao Luis), és una mica més complicat, ja que implica arribar a Camocim abans de les 11h del matí, que és quan surten els 4×4 cap a Jeri, sinó, només queda la opció dels buggys, més cara.

Foto: Per passar els 4×4 i buggys d’una banda a l’altra

En el meu cas, el trajecte de Barrairinhas (Lençois Maranhenses) a Jeri va ser el següent:
- Sortida de Barrairinhas amb 4×4 colectiu fins a Tutóia per dormir allà.
- Bus de Tutóia a Parnaíba. Al arribar ja no hi havia busos cap a Camocim fins l’endemà, així que vam compartir un taxi fins a Camocim entre 3 (1:30h de trajecte).
- A Camocim, ja eren les 14h, així que de 4×4 res. A més era dissabte, i els diumenges no hi ha servei de 4×4, així que vam negociar un buggy compartit amb la mateixa gent per arribar.
Es a dir, 2 dies per arribar, mentre des de Fortaleza es triga poc més de 7 hores.

         

Arribant a Jericoacoara en Buggy from Oriol Sala on Vimeo.

Trobar-te enmig de 25km de dunes de sorra blanca, amb llacunes entre les dunes, amb aigua cristal·lina, i a més poder-hi banyar! Què més [...]]]> Si ara mateix algú em pregunta si existeix el paradís, sense cap mena de dubte li contestaria que Sí!, però és terrenal! I està a Brasil, a Lençois Maranhenses!

Trobar-te enmig de 25km de dunes de sorra blanca, amb llacunes entre les dunes, amb aigua cristal·lina, i a més poder-hi banyar! Què més es pot demanar!

El Parc Nacional de Lençois Maranhenses es va crear a la dècada dels 80s, molt a prop de Barrairinhas. Lençois és una linia de dunes, d’uns 25km d’ample, que segueix la costa de est a oest. Amb llacunes permanents durant tot l’any, i d’altres que sorgeixen després de l’època de pluges, d’aigua cristal·lina, turquesa i dolça. També et trobes oasis amb vegetació al voltant de la llacuna, i amb natius vivint-hi, ja que hi vivien abans de la creació del parc.

Per visitar el parc, hi ha diferents opcions, depenent del temps i/o diners que tinguis o vulguis gastar. Hi ha diversos recorreguts, a diferents llacunes, als oasis, o inclús fins a l’atlàntic. Jo vaig visitar dues llacunes, les més properes a Barrairinhas, en un recorregut de quatre hores, que inclou el transport fins al parc i el guia per visitar les diferents llacunes, amb el temps corresponent per a poder-hi fer una capbuçada!

         

Cachoeria a Jalapao from Oriol Sala on Vimeo.

Palmas no té absolutament res, per no [...]]]> Entre Brasília i la costa nord de Brasil hi ha ben poquet a visitar, si no fós per Jalapão. Jalapão és un Parc Nacional dins l’estat de Tocantins, a l’est de Palmas, la seva capital. La capital d’estat més nova de Brasil, amb només 20 anys d’antiguitat.

Palmas no té absolutament res, per no tenir, no té ni hostals. Em vaig haver d’allotjar en un hotel senzill però molt econòmic. El primer inconvenient que em vaig trobar va ser que els recorreguts per Jalapão són només de cap de setmana, amb una durada d’entre 3 i 7 dies, comportant haver de passar uns dies a Palmas esperant per marxar.

Un dels dies, esperant, vaig anar a Tacuaruçú, on hi ha algunes cachoeiras per poder refrescar-te del calor sofocant de Palmas. També hi ha la “platja” de l’embassament que està a tocar de la ciutat.

Com seguia succeïnt, pocs turistes extrangers per Jalapão. De tot el grup, només jo i un alemany erem foranis. Tot i així, el grup va ser força agradable, tot i les limitacions lingüístiques de tots plegats.

A Jalapão pots trobar la vegetació autòctona del lloc, el “Cerrado”, cachoerias, dunes, rius, etc… Quatre dies amb molts quilòmetres per carreteres sense asfaltar, força calor i la sensació que em va deixar va ser de: “No val tant la pena com per pagar el que demanen”. I això que vaig regatejar i pagar un preu més reduit, incoënt la sortida a Tacuaruçú d’un dia.

Com a anècdota, si algú vol saber com trencar la direcció d’un Mitsubishi L200 (4×4 PickUp), jo li explico. Només cal agafar aquest cotxe (els turistes són opcionals), i conduir per una carretera sense asfaltar a uns 90-100km/h fins arribar a un canvi de ressant. A l’altre cantó, amb una mica de sort hi haurà uns quants forats, als quals hi han d’anar a parar les rodes davanteres del cotxe. Si tens sort, com vam tenir nosaltres, aconsegueixes, apart de trencar la direcció, pel mateix preu rebentes un pneumàtic! Total, que una roda mirava a Colòmbia, i l’altra al Senegal!