Viatjant pel món

Un mar de sal a 3.650m no és habitual. Que tingui més de 12.000km2 d’extensió, tampoc. Però tot al Salar de Uyuni està fora de tota normalitat.

Aquesta és la primera reacció que tens quan entres al Salar… Diferent de tot el que s’hagi pogut veure abans…

El poble d’Uyuni és petit, i totalment dedicat 100% al turisme del Salar. Tot el carrer principal són agències de viatges, hostals, restaurants, en els quals només veuràs turistes. És un lloc on només cal passar-hi la nit per marxar el dia següent cap al Salar. Nosaltres vam decidir fer el tour de 4 dies, però n’hi ha de 1,2 i 3 dies. Gràcies a la recomanació de’n Pep, vam anar directament a buscar una agència que ens permetés passejar pel Salar en bicicleta.

La sortida és sobre les 10:00 del matí, i amb un tot terreny ens dirigim cap al Cementiri de trens, una esplanada plena de màquines i vagons de tren abandonats. Quelcom diferent al que un s’espera quan comença un tour pel Salar, però visualment interessant. D’allà ens dirigim directament cap a l’interior del Salar, on visitem les muntanyes de sal que utilitzen per assecar la sal i fer-ne l’extracció. La següent parada és un hotel de sal, actualment en desús, ja que les noves normatives ambientals prohibeixen l’explotació d’aquests allotjaments degut a que dipositaven directament els residus humans al salar.

El trajecte per sobre el salar amb cotxe és una sensació extranya, ja que tens la sensació d’estar conduint per sobre de l’aigua o de la neus, amb un mar immens de sal sota els teus peus.

D’allà ens vam dirigir cap al nord del Salar, a la falda del volcà Tunupa, però aquesta vegada el guia ens va abandonar al mig del salar amb les bicis que haviem llogat. Un trajecte d’aproximadament 1:30h pel salar, completament sols, disfrutant del silenci… un silenci absolut que mai havia pogut experimentar!

L’endemà al matí, vam pujar al volcà, amb unes vistes increibles del salar. Al migdia ens vam dirigir cap a l’illa Incahuasi, una illa plena de cactus, i que milers anys abans, havia estat al fons del mar. I d’allà, cap al sud, a descansar a un hostal de sal a la vora del salar.

En aquest punt ja abandones el salar i t’endinses a la zona volcanica i desèrtica, on les principals atraccions són l’arbre de pedra, la laguna colorada, on vam fer la tercera nit, i els geisers i la laguna blanca, abans que el guia ens deixés a la frontera amb Xile, on vam creuar per dirigir-nos a San Pedro de Atacama, al nord del país.

Una de les ciutats més altes del món, segons els seus habitants, la segona amb 3.967m, és més coneguda per les seves mines, les quals han estat explotades durant els últims 500 anys, extraient plata, coure, zinc, etc…

Actualment les mines segueixen en funcionament, però amb una activitat molt menor. La plata ja es troba en molt poques quantitats, i els altres minerals ja no dónen tanta riquesa a la ciutat. Això ha fet que la ciutat perdés amb el temps la seva gran esplendor dels segles passats, on va patir un creixement desmesurat, passant a ser una de les ciutats més grans de sudamerica.

Gràcies a aquesta gran importància a nivell mundial, Potosí compta amb molts edificis colonials que han fet que la ciutat sigui Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. La catedral o la Casa de la Moneda són alguns dels edificis que van propiciar aquesta declaració.

Tot i així, Potosí és coneguda per les seves mines, i per la posibilitat de poder fer “turisme” al seu interior. Això no seria res fora del normal, si no fós perquè les mines encara estan en funcionament, i que dins els tunels es confonen miners amb turistes.

L’experiència a l’interior de les mines és estressant. Pols, aigua i fang es barrejen amb explosions i tremolors, sota els peus o sobre el cap, que fan que el cor et surti de lloc! Però per altra banda, tens el contacte directe amb els miners, els quals t’expliquen les seves experiències com a miners.