Aquest matí, amb en Tom (USA), hem decidit fer el tour que ens volien vendre pels voltants de Luang Nam Tha pel nostre compte. Hem llogat un parell de motos i ens hem posat camí de Muang Sing, encara més al nord de Laos, camí de la frontera amb Xina.
La primera parada ens ha portat a un petit poblat, on tot el poble estava ajudant per a construir encara no sabem què… Les dones anant al riu a buscar roques i sorra, els homes, amb les bigues i cables d’acer. Entre ells, els nens jugant o mirant-nos una mica encuriosits. El principal problema, la comunicació… Nosaltres no parlem Lao, i ells no parlen anglès!
Després, seguint carretera amunt, en Tom m’ha demanat parar en un punt indiferent de la carretera. Hem aparcat i l’he seguit per un caminet empinat muntanya amunt. Segons ell, una dona i un parell de criatures havien sortit d’aquest camí minuts abans, així que ens decidim a explorar. Arribem a un poblat, i el primer que trobem, l’escola, buida ja que és diumenge. Tot el poblat sembla desert, exceptuant un parell de dones fent artesania. De cop, comencem a sentir veus i ens anem acostant… Ens trobem davant d’un casament. Estan preparant el menjar del convit, i a dins la casa, la cerimònia s’efectua aliens a la nostra existència. Ens conviden a seure i parlar amb ells. Al cap d’una estona, surt el pare de la núvia, i ens convida a dinar amb ells! Amb la boca oberta, en Tom i jo acceptem l’honor i prenem lloc. La parella, d’uns 16 anys segons ens comenten, pertanyen a la ètnia Mon-Khmer. I per dinar, com no, menjar laosià (larb), acompanyat de Beerlao, la cervesa de Laos.
Després de dinar amb la resta de convidats, i compartir taula amb uns familiars que parlen perfecte anglès i ens fan de intèrprets, seguim amb les motos el camí cap a Muang Sing. Arribats al poble, comprovem el que ja ens imaginàvem, el millor del dia, el trajecte.
Amb la calor que fa, ens parem en un restaurant per beure un refresc, a la que en menys de 10 segons, ja ens trobem rodejats de venedores d’artesania. Entre pulseres, bolsos, barrets i altres andròmines, una de les senyores (possiblement entre 50 o 70 anys) ens fa una senya amb la ma… Mirem encuriosits perquè ha fet aquest moviment, i ens adonem que a sota dels braçalets que té al palmell de la ma, hi ha una paperina de paper de celofant amb opi! Sorpresos, en Tom i jo ens mirem intentant confirmar el que cadascú per separat estava pensant… “Si si, una àvia ens està oferint opi!”.
Amablement refusem l’oferiment de qualsevol tipus de mercaderia, i prenem camí de tornada cap a Luang Nam Tha. El camí de tornada no és res d’especial, però realment ens sentim satisfets per tots els regals que aquest dia ens ha donat!
No tenim cap fotografia del casament per petició explícita del pare de la núvia, a qui li hem demanat permís, però ens ha demanat intimitat. Només tenim una foto de la zona del banquet.
