Quina relació tenen aquestes dues mesures temporals? Doncs simplement que s’han creuat en un punt molt especial per a mi.
Avui, dia 6 de Març de 2011, fa exactament 33 anys que vaig néixer, però avui també fa 500 dies que vaig marxar de casa per emprendre aquest viatge fent la volta al món.
Si bé és cert que aquest viatge estava previst per a només 365 dies, és a dir, un any, ben aviat vaig tenir la sensació que s’allargaria! Doblant el temps previst a Sud-Amèrica, dels 5 mesos inicials als més de 10 mesos, incloent països no previstos al viatge, com ara els USA i Indonèsia, ha fet que tot n’anés atrassant.
500 dies després, miro enrera i em veig a mi mateix ple de dubtes i pors abans de marxar, però al mateix temps il·lusionat per emprendre aquesta nova etapa de la vida. Trist també per deixar a casa i lluny de mi a persones a les que estimo moltíssim, i que he trobat a faltar més del que mai hagués pogut imaginar, família i amics! Però tot això queda compensat en escreix per l’experiència diària de viatjar, conèixer nous llocs, noves gents, i sobretot, tenir el temps per conèixe’t a tu mateix, i créixer com a persona!
Fa justament un any, estava celebrant el meu 32è aniversari a Salta, Argentina, amb els meus ex-companys de feina de l’hostal, i els meus amics i amigues “salteñ@s”, i amb només 135 dies de viatge a l’esquena. Tot ha canviat molt des d’aquell moment. Fa un any, amb molta il·lusió i ganes d’aprendre, em disposava a viatjar el més possible! Un any després, aquesta sensació comença a canviar. Senyors, 500 dies fora de casa, i no em refereixo a viure lluny de casa, sinó viure sense casa, o portar-la a l’esquena, cansa! És dur, físicament i mental!
Possiblement també es deu a que inconscientment estic veient ja el final d’aquest viatge. Bàsicament per dues raons: el pressupost s’està acabant, i també la ruta prevista inicialment! Això comporta que les energies que aporta complir un objectiu s’estan difuminant al veure’l complir-lo, i amb elles, ganes per seguir viatjant.
Segurament algunes persones em vulguin crucificar, però parlant amb molts viatgers fent llargs viatges, tots coincideixen en dir que viatjat s’ha convertit en la seva nova rutina, i com tota rutina, després d’un temps, és necessari trencar-la.
Però mentre no arribi el moment de arreplegar les pertinences i partir de nou, seguiré fent el que porto fent durant aquests 500 dies: descobrir i aprendre de totes les persones que em trobo pel camí, i sobretot, de les seves cultures.
