Un cop havíem gaudit de les platges de Kuta Lombok, ens vam decidir a fer una mica de natura. Al centre de l’illa, hi ha el Rinjani, un volcà amb doble cràter i un llac, segons les fotografies, una meravella.
Ens vam dirigir cap allà, amb l’esperança de poder pujar i gaudir de les espectaculars vistes. Tetebatu és un poblet a la base de la muntanya, plè de terrasses d’arròs i alguns salts d’aigua.
La primera decepció va ser el clima. Plovent durant tota la primera tarda, i sense poder ni veure el volcà des del poble, ens vam témer el pitjor. L’ascens al volcà era possible, però les previsions deien que seria impossible veure res allà dalt, i a més, es tracta d’una travessa de 3 dies a peu. Sospesant la inestabilitat del temps, vam desestimar fer l’ascens, però si vam poder caminar fins a Jukut, un salt d’aigua dins un bosc de micos. De micos en vam veure tants com turistes a la zona, és a dir, cap ni un!
La gent dels pobles ens mirava envadalida, preguntant-se què fèiem allà. Els nens ens saludaven i reien, amagant-se com podien darrera les cames de les seves mares o darrera qualsevol objecte opac. Al final l’estada va ser de només un parell de nits, decepcionats pel clima, tema més que conegut per nosaltres durant aquesta època de l’any a la zona. D’aquí, vam decidir anar cap al nord-oest de l’illa en direcció a les illes Gili, on planificàvem passar-hi les festes de nadal.
Fent parada a Senggigi, un antic atractiu turístic en decadència, conegut per les seves platges que actualment no tenen res a veure amb les que hi ha al sud a Kuta Lombok. Hotels com el Hilton, resorts a peu d’una platja que ningú trepitja, va ser suficient per passar-hi Nadal i Sant Esteve, esperar que passés el cap de setmana per anar a Gili Trawangan.
