Ja fa uns dies que va ser el primer aniversari d’aquest viatge fent la volta al món, però volia escriure algunes reflexions després de tant de temps donant voltes com una baldufa.
Per començar, seguir dient el que ja deia en altres escrits: “No plans, good plans”. Com sempre, els plans són vàlids només per a unes vacances amb inici i final marcats. Per viatges sense durada fixe, oblida els plans i com diuen els anglesos, “Let it flow”, o una mica el “tal com surgeixi”. Aquesta filosofia et pot donar moltes grates sorpreses de destins o gents que amb un pla fix no hauries pogut conèixer.
Per altra banda, m’ha sorprès moltíssim el fet de no sentir-me cansat de viatjar. Viatjar és cansat i estressant, però abans que se’m tireu al damunt, puntualitzar que és un cansament i estrés molt diferent i l’agafes amb ganes i energies. Segueixo viatjant com el primer mes, com si tan sols fés unes setmanes que vaig marxar de casa, però quan recordo tot el que he viscut durant els últims dotze mesos és quan es fan patents aquest 365 dies de viatge.
No em cansaré de dir-ho, però el més dur de viatjar és recordar en tot moment totes les persones importants de la teva vida que vas deixar enrera per seguir aquest somni. A totes elles les trobo molt a faltar, en moments, en llocs o simplement en pensaments. Vols compartir aquests moments amb uns i altres, però encara que no siguin aquí, els incorpores en els records. D’aquesta forma es fa més fàcil tenir la gent que estimes tant lluny de tu, i els trobes a faltar una mica menys.
Arribar a Australia quasi un any després de marxar de Barcelona, quan en teoria havia d’arribar abans dels sis mesos, dóna molta informació del que són els plans… simplement això, plans que es trenquen. I així seguirà, mentre pugui… Sense rumb, sense un següent destí fix…
Per acabar, agraïr a tots els que seguiu aquest blog, ja sigueu familia, amics o simples curiosos dels viatges… Moltes gràcies.
