|
|
Xile és un país que gràcies a estar fora del panorama turístic internacional manté encara la possibilitat de mantenir un contacte més proper amb els xilens. Té paratges molt variats… des de deserts al nord, com el d’Atacama, a glaciars i llacs al sud, com les Torres del Paine. Per altra banda, és un país relativament fàcil per viatjar, ja que les distàncies entre les ciutats i pobles no és tant gran com ho és a Argentina.
Menció especial mereix Rapa Nui o Illa de Pascua. La civilització més remota del planeta, a 3.500km del continent i a 2.500km de la civilització més propera, et transporta a una cultura completament diferent. Això sí, ho pagues car, però val la pena.
És un dels països més cars a l’hora de viatjat per sudamèrica, però que això no us faci desistir de visitar aquest gran país!
La meva visita a Xile s’ha dividit en tres períodes, el primer al nord, visitant el desert d’Atacama, per visitar després l’altre extrem, a la Patagònia i les seves Torres del Paine, per continuar la tercera estada de sud a nord, visitant la carretera Austral, l’Illa de Chiloé i d’allà tot el camí cap a Santiago i Valparaíso, fent una escapada a Rapa Nui.
Amb un total de 41 dies dins el país, et pots fer una bona idea de com és i com es viu a Xile.
Teniu més informació sobre allotjaments, transports, fotos i mapes de ruta a la pàgina de Xile.
A cap altre lloc li podria escaure tant bé aquest títol. L’Illa de Pasqua o Rapa Nui és això! A més 3.500km de la costa xilena continental, i amb la civilització més propera a 2.000km a l’oest , l’illa de Pitcairn, és la civilització més remota del planeta. A la capital, Hanga Roa, hi viuen gairebé la totalitat del 3.500 habitants de l’illa, que va ser habitada per navegants de les illes polinèsies, i el segle XVII va patir una gran crisi degut a la sobrepoblació i desforestació de l’illa, cosa que va fer que la seva població disminuís dràsticament quedant en 111 habitants el 1877.
Coneguda pels seus “Moais”, va ser descoberta pels holandesos el 1722. La totalitat d’aquests moais van ser enderrocats durant les guerres internes entre diferents tribus de l’illa, i els que podem observar actualment de peu, estan restaurats, i posicionats de forma original.
L’illa va ser formada per 3 volcans, actualment inactius, que van formar l’illa de uns 25km per 10km, això fa uns 160km2 d’extensió, amb l’absència quasi total d’arbres degut a la desforestació que va patir l’illa.
La millor forma de conèixer l’illa és llogant un vehicle, normalment un 4×4, el qual permet un moviment lliure per tots els punts d’interès, entre els moais, els ahu i la platja de sorra blanca d’Anakena.
El Volcà Rano Kao, la villa d’Orongo, la cantera de moais a Ranu Ranaku i els ahu de Tongariki i Akivi, apart de Hanga Roa, són els punts de més interès.
Com a curiositat comentar que els moais estan construits amb pedra volcànica original de l’illa, i són representacions de difunts, els quals donaven protecció a l’illa. Per això tots els ahu, pedestals on descansen els moais”, estan mirant cap a l’interior de l’illa. Tots excepte el ahu de Akivi, que estan mirant la posta de sol durant el solstici d’hivern. Aquests són els únics que miren cap a l’exterior de l’illa.
La capital de Xile i la ciutat més poblada del país. Però això no és el primer que sents quan arribes a Santiago… La contaminació transforma els mocs en una pasta negra increïble! Per primera vegada després de més de sis mesos, tornava a tenir aquesta sensació!
Tot i això, Santiago és una ciutat acollidora i estressant alhora! El barri de Bellavista, bohemi, universitari i plè de vida nocturna és un dels punts més calents de la ciutat. Vida de dia, i vida de nit.
Aquí mateix trobem una de les cases del poeta Pablo Neruda, La Chascona. Situada als peus del Cerro San Cristóbal, en el seus dies tenia unes bones vistes de la ciutat… Ara ja només veu edificis moderns…
Per altra banda, tenim la Plaza de Armas, normal i corrent, però és un lloc ideal per a fer un estudi sociològic! Hi trobes de tot i més… realment interessant per seure i observar el bullici de la ciutat. A prop, hi tenim el Cerro Santa Lucia, on es va fundar la ciutat.
Aprofitant l’estada, vaig poder veure l’exposició “Els Guerrers de Xi’an”. Una exposició que va venir a Barcelona durant el Fòrum de les Cultures, però que per preu i aglomeracions de gent, vaig desistir de visitar. Aquí, poder-ho fer un dilluns al matí, gairebé sol i per només 0.70€ d’entrada… Doncs es gaudeix d’una altra manera.
I casualitats de la vida, a Santiago em retrobo amb un molt bon amic de l’institut, amb el que havia perdut el contacte durant 14 anys. Coses de la vida!
El volcà Villarrica és un dels volcans actius que hi ha actualment a Xile. Està fumejant i escupint lava de forma continua, tot i que la lava es queda dins el cràter, per sort. Però si és un lloc del que algún dia sentirem a parlar per les notícies quan decideixi entrar en erupció. Les ultimes llengues de lava que va escupir van estar apunt d’arribar al poble… així que no seria massa extrany que la propera acabi en un desallotjament massiu de Pucón.
L’ascens al Villarrica comença a uns 1.400m, al peu d’una estació d’esquí d’allò més rudimentaria. La primera hora d’ascens es fa sobre roca seguint la pista d’esquí, fins arribar a la neu/gel. En el nostre cas, va ser al cap d’una hora, però depenent de l’epoca d’ascens, es pot trobar més aviat o més tard.
D’aquí, comencem a fer ús del material especialitzat com ara els grampons i els piolets. La neu era dura i feia indispensable el seu ús. Durant tot l’ascens el temps va acompanyar d’allò més… Sol, poc vent… resumint, ascens en samarreta i prou. El grup es va anar trencant segons el ritme, fent que el nostre grup, de 7 persones, fós el primer en arribar al cim, no sense haver patit durant les 4 hores que va durar la caminada.
Al cim, un cràter escopint fums sulfurosos que feien irrespirable l’ambient, i de tant en tant, lava als nostres peus, brollant del centre de la terra. Fotos, més fotos, fotos del llac, de Pucón i comencem el descens. No més de 30 minuts al cim, ja que el vent feia de les seves i el fred començava a apretar.
Per baixar, vam tirar pel dret… res de Zig-Zags… I al final, on el pendent ja no era tant pronunciat, descens culístic… és a dir, fora grampons, i a baixar estil “bobsleigh” per uns canals fets sobre la neu, i controlant la velocitat amb el piolet. Un descens d’allò més divertit i ràpid!
D’aquí, ja només quedava desfer el trajecte rocós fins a l’estació d’esquí per tal de tornar cap a Pucón. Total, un ascens de mes de 1.400m sortint de Pucón a les 7:00 del matí i tornant sobre les 15h de la tarda.
Per refer les cames, força malmeses per l’ús poc habitual dels grampons, vaig decidir regalar-me unes hores a les Termes Los Pozones, unes termes naturals a uns 40km de Pucón. El millor de tot, és que la sortida a les termes es fa a les 20h, tornant sobre les 0:30. És a dir, uns banys recomfortants sota la llum de la lluna… idílic!
|
548 dies fent la volta al món!
Del 22/10/2009 al 23/04/2011
|
