Una de les visites que més interès havia anat prenent durant el viatge, gràcies a les informacions d’altres viatgers que s’havien creuat amb mi durant els últims mesos, era el Parc Nacional de Torres del Paine, a la Patagònia xilena. L’accés al Parc Nacional es pot fer des de diferents punts, però el més còmode i proper és des de Puerto Natales, a Xile. Un petit poblet banyat per les aigües oceàniques, des d’on surt el ferry que comunica el sud de Xile amb la resta del país per mar fins a Puerto Montt.
Al Parc hi ha diferents recorreguts per a tots els gustos… des d’un dia fins a deu… Això si, en condicions força dures i cares. Refugis infinitament bàsics a preus d’hotel, o campaments on les condicions climatològiques descartaven la meva estada allà. Així que em vaig decidir per fer excursions d’un dia, tornant per la nit a Puerto Natales (el preu del refugi costava el mateix que l’hostal més el bus d’anada i tornada al parc).
Aquesta planificació també ho permet el fet que l’entrada al parc (15000 pesos xilens), és vàlid per fer 3 entrades al parc de forma consecutiva. El primer dia, decidit a veure les Torres del Paine, em vaig disposar a recórrer els 9km fins al llac, a la base de les torres, a uns 900 metres de desnivell respecte l’inici del camí. El temps va ser variable, amb pluja, neu i molt de vent… Però després de fer els últims 45 minuts en un camí trencacames (i amb més desnivell de tots, 500m), vaig arribar al llac, amb la sort, que en aquell instant, el vent va apartar totes les boires del mig, i allà, inmenses, van aparèixer les tres torres… Tres torres que s’alcen 2000m per sobre del punt d’observació, imponents i d’una bellesa increïble.
El passeig havia valgut la pena, i les condicions meteorològiques ja no importaven… Les més de 6h de caminada quedaven en un no res al tornar a l’hostal, havent tingut la sort de veure-les amb els meus propis ulls, cosa que no tothom, després de l’esforç, té la sort de presenciar un espectacle igual.
