Chiloé és la segona illa més gran de Xile, amb uns 190km de llarg i 60 d’ample. És un dels destins més coneguts de Xile, tot i que encara no he descobert perquè.
La meva estada va tenir com a base la capital, Castro, situada al centre de la illa. L’Hostal Cordillera, recomanat per en Javi, és dels més econòmics de la ciutat, i no està gens malament. Ambient agradable, molt bon esmorzar i un ambient acollidor.
Dins de l’illa vaig visitar diferents punts, entre els quals la mateixa Castro, apart de Dalcahue i Ancúd. Un dels atractius que més promocionen a l’illa són les seves esglésies de fusta. En tenen un munt i repartides per tota arreu. Són curioses, però no tenen més que això.
Cap de les visites em va transmetre una sensació de sorpresa o impressió. Són petites ciutats costaneres amb els seus molls i casetes de fusta de tots colors. Potser el que més em va agradar van ser els “palafitos” de Castro. Són cases construïdes sobre pilars de fusta sobre el mar, o més ben dit, amb una part al carrer, i l’altre sobre l’aigua, o la sorra depenent de les marees.
Tot i això, no dic pas que hagin estat dies perduts, però si el teu trajecte passa lluny d’aquí, no és per venir expressament. O com a mínim aquesta és la sensació que m’ha quedat a mi.
Però una cosa bona si que tenen i és el Curanto. El Curanto és un plat típic de la zona (el venen a tot arreu!) i consta de musclos, cloïsses, carn i patata, tot cuit “al hoyo” que diuen ells. És com un foc, amb pedres al damunt, sobre les quals ho poses tot junt perquè es cuini, tapat amb unes fulles d’una planta autòctona, i ho deixen coure durant un parell de dies. Aquesta seria la forma original, però és difícil trobar llocs on menjar-lo així. La majoria fan “Curanto a la olla”, on la cocció és molt més rapida. Cal dir també que la digestió d’aquest plat no és precisament lleugera.
