I aquí acaba el II Congrés Volta al Món! Sisi, a les 3 les matí. Organització i blocaires hem seguit parlant de #voltaalmon! Magnífic event! - 6 days ago
Quina relació tenen els volcans amb el canibalisme??
- Vanuatu, illes del pacífic on menjaven humans fins fa 25 anys! #voltaalmon - 1 week ago
Aquest són els tres punts d’interès que vaig tenir la sort de visitar al nord de Puerto Montt. Amb un trajecte directe des de Castro (Chiloé) a Puerto Varas, arribava per la tarda amb un clima no molt diferent del viscut a Chiloé, això si, un increible arc iris doble i complet em va rebre sobre el Llac Llanquihue, just davant de Puerto Varas.
La zona de Puerto Varas i rodalies, és una gran colònia d’origen alemany, i això es pot comprovar per les construccions, els noms dels establiments i el Kuhen, reposteria que els habitants actuals segueixen preparant amb les receptes originals.
Frutillar és un d’aquests poblets, a la vora del llac on poder gaudir de les vistes al volcà Osorno i la tranquilitat tot menjant un bon Kuhen.
Més a l’est, tenim Petrohué, un lloc que no es podria considerar ni poblet, ja que son 3 cases (un hotel, una cafeteria i un kiosk) a la vora del llac de Todos los Santos. Des d’allà es pot tenir una bona vista del volcà Osorno i les seves llengues de lava que ha anat deixant al llarg de la història.
Chiloé és la segona illa més gran de Xile, amb uns 190km de llarg i 60 d’ample. És un dels destins més coneguts de Xile, tot i que encara no he descobert perquè.
La meva estada va tenir com a base la capital, Castro, situada al centre de la illa. L’Hostal Cordillera, recomanat per en Javi, és dels més econòmics de la ciutat, i no està gens malament. Ambient agradable, molt bon esmorzar i un ambient acollidor.
Dins de l’illa vaig visitar diferents punts, entre els quals la mateixa Castro, apart de Dalcahue i Ancúd. Un dels atractius que més promocionen a l’illa són les seves esglésies de fusta. En tenen un munt i repartides per tota arreu. Són curioses, però no tenen més que això.
Cap de les visites em va transmetre una sensació de sorpresa o impressió. Són petites ciutats costaneres amb els seus molls i casetes de fusta de tots colors. Potser el que més em va agradar van ser els “palafitos” de Castro. Són cases construïdes sobre pilars de fusta sobre el mar, o més ben dit, amb una part al carrer, i l’altre sobre l’aigua, o la sorra depenent de les marees.
Tot i això, no dic pas que hagin estat dies perduts, però si el teu trajecte passa lluny d’aquí, no és per venir expressament. O com a mínim aquesta és la sensació que m’ha quedat a mi.
Però una cosa bona si que tenen i és el Curanto. El Curanto és un plat típic de la zona (el venen a tot arreu!) i consta de musclos, cloïsses, carn i patata, tot cuit “al hoyo” que diuen ells. És com un foc, amb pedres al damunt, sobre les quals ho poses tot junt perquè es cuini, tapat amb unes fulles d’una planta autòctona, i ho deixen coure durant un parell de dies. Aquesta seria la forma original, però és difícil trobar llocs on menjar-lo així. La majoria fan “Curanto a la olla”, on la cocció és molt més rapida. Cal dir també que la digestió d’aquest plat no és precisament lleugera.
Avui fa sis mesos que marxava de l’aeroport de Barcelona. En aquells moments, existien uns mínims plans que organitzaven una mica aquest viatge. Uns plans que preveien que avui estaria donant voltes per Austràlia.
Però durant aquests sis mesos he après que els plans només serveixen per a desfer-los, per a canviar-los a cada moment. Ara, ja des de fa mesos, tinc una altra visió,… la del “No Plans, Good Plans”… És a dir, no tenir plans és el millor pla!
Durant aquests sis mesos he pogut visitar Perú, Bolívia, Argentina i Xile. Quatre paisos molt diferents entre ells, cada un amb els seus encants i les seves penúries, però tots ells amb gent increïble que agraeixo de tot cor haver conegut. I no només peruans, bolivians, argentins o xilens… Em refereixo també a viatgers que, com jo, estan aprofitant un moment de la seva vida per a fer realitat un somni. Alguns simplement podent fer unes vacances de 15 dies, i altres amb viatges més llargs, de 4, 6 o més mesos.
Amb tots ells he pogut compartir grans moments, però també despedides amb un “fins aviat”… Amb alguns, aquest “fins aviat” ha estat realment curt per casualitats de la vida, però sé que amb altres, el temps farà de les seves i retardarà el moment durant mesos, o qui sap si no per sempre.
Qui havia de dir que podria estar sis mesos fora de casa, lluny de la meva família i amics. Lluny del que sempre havia tingut a tocar i a la majoria de les quals no els donava cap importància. Diuen que la distància permet veure les coses amb perspectiva, i és completament cert. La visió s’acomoda a la nova situació, i fa que els valors canviïn.
A dia d’avui, no tinc ni la més mínima idea de com anirà tot plegat, on aniré o quan hi aniré, ni tampoc de quan temps les circumstàncies em permetran seguir gaudint d’aquesta extraordinària i afortunada aventura. L’únic que puc dir és que sóc molt feliç de poder fer el que estic fent, tot i que per a fer-ho hagi hagut de renunciar a algunes coses. Però ja diuen que “Qui alguna cosa vol, alguna cosa li costa”.
Us deixo una imatge que descriu força bé com estic vivint aquesta aventura. La foto és d’ahir a la tarda, quan vaig arribar a Puerto Varas. Un doble arc iris complet que queia dins el llac.
Com que no tinc un objectiu “gran angular” a la càmera, no entrava tot l’arc a la foto, així que el vaig gravar en vídeo.
