Durant el temps que vaig estar treballant a l’hostal a Salta, tothom m’havia comentat que Iruya és un poble encantador, però que és un lloc on anar-hi sense presses, com a mínim durant l’època de pluges.
Tot i així, em vaig decidir a anar-hi. Aquest havia estat un any relativament sec, sense moltes pluges. Després d’estar a Tilcara celebrant el carnaval, vam pujar encara més al nord, tocant amb la frontera boliviana, per arribar a Humahuaca, i d’allà a Iruya. El camí per arribar al poble és sense asfaltar, un camí que primer puja fins als 4.000m per creuar les muntanyes i tornar a baixar per arribar al poble. Un poble penjat de la muntanya al costat del riu.
Els carrers són empinats dibuixant rierols que pugen i baixen de la muntanya, amb l’esglesia i el riu a baix de tot. El paisatge és una delícia per a la vista. Tot el que tothom m’havia comentat es convertia en realitat. Un poble plè de gent agradable i uns paratges encara millors.
Durant l’estada a Iruya (al principi programada per un parell de dies), em vaig trobar una parella que havia estat allotjada a l’hostal, i vam planificar anar a San Isidro el dia següent. San Isidro és un poble a uns 7km d’Iruya pujant per la llera del riu. Un trekk increïblement agradable, durant el qual t’has de mullar els peus (i les cames) travessant el riu. El poble només fa 6 mesos que té energia elèctrica, i això es nota en el desenvolupament del lloc. Aqui no hi massa per a fer, apart de contemplar el paisatge. Durant la tarda, ens vam ajuntar amb 4 argentins més, que curiosament també estaven al mateix allotjament que nosaltres. Vam passar el dia junts, i l’endemà vam tornar cap a Iruya.
Al arribar a Iruya durant el matí següents, ens adonem que el camí que havíem fet el dia anterior havia desaparegut sota els despreniments de terra que la tempesta de la nit havia provocat. Al arribar al poble, anem a comprar els bitllets de bus per tornar aquella mateixa tarda, i ens diuen que el camí principal cap a Humahuaca està tallat per diferents punts, i que tornem el dia següent. La segona sorpresa va ser a l’arribar a l’hostal, on ens informen que la tempesta també havia trencat les canonades d’aigua potable que arriben al poble, i que no tenim aigua corrent…
A partir d’aquí, semblava la pelicula de “Atrapado en el tiempo”, de Bill Murray. Cada dia era una calca de l’anterior. A les nou del matí ens ajuntavem per intentar comprar els bitllets, i ens deien que encara no hi havia servei. Passàvem el matí i la tarda perdent el temps, jugant a cartes, prenent mate o simplement fent migdiada. Això va durar fins el sisè dia, que ens van dir que per sortir del poble teniem una possibilitat.
Aquesta possibilitat va ser: Caminar 3km amb les motxilles a l’esquena per la llera del riu enfangada, i després ens aconseguien transport. Així que ens vam carregar les motxilles i vam començar a caminar. El trajecte va ser difícil, però només amb la il·lusió de arribar i poder tornar a Salta ens omplia de forces. Un cop al punt km 3, ens vam trobar un camió, al qual vam pujar darrera com refugiats de guerra i ens va acompanyar fins al següent poblet a 7km. Allà ens va deixar, i al cap de 4 hores, van arribar dos colectius per portar-nos fins a Humahuaca. Però aquí no acabava l’aventura… El col·lectiu havia de creuar 3 vegades un riu, amb força caudal, que vam haver de creuar a peu per alleugerir el pes del bus. D’aquí ja vam arribar a Humahuaca, després de 9h, quan el trajecte normal en són 3.
