I aquí acaba el II Congrés Volta al Món! Sisi, a les 3 les matí. Organització i blocaires hem seguit parlant de #voltaalmon! Magnífic event! - 6 days ago
Quina relació tenen els volcans amb el canibalisme??
- Vanuatu, illes del pacífic on menjaven humans fins fa 25 anys! #voltaalmon - 1 week ago
La Suïssa argentina… Així és com es podria definir Bariloche i els seus voltants. Cases de fusta, xocolata, llacs i neu. La veritat és que molts dels argentins d’aquesta zona tenen ascendència suïssa, alemana i austríaca, i això es deixa veure en l’esctructura del poble.
Als voltants de Bariloche tenim la Ruta dels 7 llacs, una volta d’uns 400km on es pot observar diferents llacs mentre condueixes en direcció a San Martín de los Andes passant per Villa La Angostura. L’escenari del trajecte omple els ulls de tonalitats verdes de la vegetació amb les blaves dels diferents llacs. El trajecte es pot fer amb tour, però al ser quatre persones, vam decidir llogar un cotxe i fer la ruta al nostre aire. Definitivament una decisió encertada, ja que ens va permetre moure’ns al nostre aire, fent les parades on voliem.
Apart de la ruta als 7 llacs, Bariloche també té diferents rutes de trekking que van des d’unes hores a varis dies, podent fer nit als diferents refugis que hi ha distribuïts, sempre amb l’ajuda del Club Andino, que et facilita qualsevol informació que puguis desitjar.
Segons la “planificació” inicial, Salta era només el punt d’entrada a Argentina pel nord. Una previsió d’estar entre 2 i 3 dies a la ciutat i començar la ruta 40 cap al sud.
Però com és habitual, entre la planificació i la realitat hi ha una diferència substancial. Per a mi, aquesta diferència va ser de 2/3 dies a 2 mesos i mig.
Salta és una ciutat (700.000 hab.) que encara no ha perdut el sentiment de poble, i on el turisme és relativament recent. Això fa que la seva gent, els “salteños”, siguin una gent càlida i amigable. Això ja es pot sentir a les poques hores d’arribar-hi.
Els primers dies, durant les festes de nadal, vam estar gaudint de la ciutat i els seus voltants, fent la ruta dels “Valles Calchaquíes”, visitant Cachi i Cafayate. Les festes assenyalades com Nadal o Cap d’Any els vam passar a l’hostal, preparant sopars amb tots els viatgers i treballadors de l’hostal. En una d’aquestes festes em va sortir la possibilitat de treballar al mateix hostal, ja que necessitaven reforços per a la temporada alta de Gener-Febrer. Sense dubtar-ho, vaig aprofitar per quedar-me i conèixer millor la gent i tot el que Salta em podia oferir. Sense cap mena de dubte, la millor decisió que podia fer.
Durant 6 setmanes vaig estar treballant a l’hostal, coneixent moltissima gent “con buena onda”, com diuen aquí. També els companys de feina, com l’Alejandro, el Fede, el Victor o el mateix amo de l’hostal, el Ramiro. La feina també em va oferir conèixer gent dins el sector turístic de Salta, amb els que al final, vam fer molt bones amistats (Diego, Rosa, Fer, Lorena, Dani, etc…). A tots ells els he d’agrair que durant aquestes sis setmanes, Salta es convertís temporalment en la meva nova llar.
Salta ofereix diferents atractius, com el Museu d’Alta Muntanya on podem observar mòmies dels nens que eren ofrenes als deus, diferents museus històrics, tradicions i folklore com la “Casona del Molino” o excursions en cavall pels seus voltants. Sayta i La Quesera són dues de les empreses, on l’Enrique i en David respectivament, em van tractar com un amic més!
Per últim, tenim les visites a la zona nord de Salta, ja a la provincia de Jujuy, com pot ser Purmamarca, amb el “Cerro de los siete colores”, les “Salinas Grandes”, i ja en direcció a la frontera amb Bolívia, tenim Tilcara amb el seu carnaval, Humahuaca o Iruya.
Tots aquests pobles i atraccions turístiques fa que actualment la zona nord d’argentina sigui una de les més visitades pels argentins, i motius no li falten! Així que com a recomanació personal, no us perdeu aquesta regió, que com bé diu el seu slogan, es “Salta, la linda”.
Durant el temps que vaig estar treballant a l’hostal a Salta, tothom m’havia comentat que Iruya és un poble encantador, però que és un lloc on anar-hi sense presses, com a mínim durant l’època de pluges.
Tot i així, em vaig decidir a anar-hi. Aquest havia estat un any relativament sec, sense moltes pluges. Després d’estar a Tilcara celebrant el carnaval, vam pujar encara més al nord, tocant amb la frontera boliviana, per arribar a Humahuaca, i d’allà a Iruya. El camí per arribar al poble és sense asfaltar, un camí que primer puja fins als 4.000m per creuar les muntanyes i tornar a baixar per arribar al poble. Un poble penjat de la muntanya al costat del riu.
Els carrers són empinats dibuixant rierols que pugen i baixen de la muntanya, amb l’esglesia i el riu a baix de tot. El paisatge és una delícia per a la vista. Tot el que tothom m’havia comentat es convertia en realitat. Un poble plè de gent agradable i uns paratges encara millors.
Durant l’estada a Iruya (al principi programada per un parell de dies), em vaig trobar una parella que havia estat allotjada a l’hostal, i vam planificar anar a San Isidro el dia següent. San Isidro és un poble a uns 7km d’Iruya pujant per la llera del riu. Un trekk increïblement agradable, durant el qual t’has de mullar els peus (i les cames) travessant el riu. El poble només fa 6 mesos que té energia elèctrica, i això es nota en el desenvolupament del lloc. Aqui no hi massa per a fer, apart de contemplar el paisatge. Durant la tarda, ens vam ajuntar amb 4 argentins més, que curiosament també estaven al mateix allotjament que nosaltres. Vam passar el dia junts, i l’endemà vam tornar cap a Iruya.
Al arribar a Iruya durant el matí següents, ens adonem que el camí que havíem fet el dia anterior havia desaparegut sota els despreniments de terra que la tempesta de la nit havia provocat. Al arribar al poble, anem a comprar els bitllets de bus per tornar aquella mateixa tarda, i ens diuen que el camí principal cap a Humahuaca està tallat per diferents punts, i que tornem el dia següent. La segona sorpresa va ser a l’arribar a l’hostal, on ens informen que la tempesta també havia trencat les canonades d’aigua potable que arriben al poble, i que no tenim aigua corrent…
A partir d’aquí, semblava la pelicula de “Atrapado en el tiempo”, de Bill Murray. Cada dia era una calca de l’anterior. A les nou del matí ens ajuntavem per intentar comprar els bitllets, i ens deien que encara no hi havia servei. Passàvem el matí i la tarda perdent el temps, jugant a cartes, prenent mate o simplement fent migdiada. Això va durar fins el sisè dia, que ens van dir que per sortir del poble teniem una possibilitat.
Aquesta possibilitat va ser: Caminar 3km amb les motxilles a l’esquena per la llera del riu enfangada, i després ens aconseguien transport. Així que ens vam carregar les motxilles i vam començar a caminar. El trajecte va ser difícil, però només amb la il·lusió de arribar i poder tornar a Salta ens omplia de forces. Un cop al punt km 3, ens vam trobar un camió, al qual vam pujar darrera com refugiats de guerra i ens va acompanyar fins al següent poblet a 7km. Allà ens va deixar, i al cap de 4 hores, van arribar dos colectius per portar-nos fins a Humahuaca. Però aquí no acabava l’aventura… El col·lectiu havia de creuar 3 vegades un riu, amb força caudal, que vam haver de creuar a peu per alleugerir el pes del bus. D’aquí ja vam arribar a Humahuaca, després de 9h, quan el trajecte normal en són 3.
Durant els mesos de gener i febrer diverses poblacions als voltants de Salta celebren de forma continuada diferents carnavals. Un d’ells és el del poble de Tilcara, situat a 3h al nord de Salta, a la provincia de Jujuy.
Tilcara és un poblet realment bonic, i té paratges increibles als voltants, com el Pukará o “La garganta del diablo”. Però si a aquests espectacles visuals li afegeixes que tot el poble està de festa continua celebrant el carnaval, encara millor!
Durant la celebració del carnaval, és impossible no quedar brut de talc i neu artificial (espuma). Per molt que intentis quedar-te al marge, sempre acabes dins una guerra amb tots els que et rodegen, mentre escoltes música o segueixes una comparsa, com la dels “Pocos pero Locos”.
Com la vida carnavalística es centra durant la tarda i nit, aprofites els matins per fer les dues visites als voltants del poble. El Pukará és un fortí Inka utilitzat per controlar tota la vall d’atacs hostils. Actualment esta recontruit, així que ens podem fer una idea del que va ser varis segles enrera.
Per altre banda, tenim la Garganta del Diablo, un canyó rocós a 4km fora del poble. Al principi del riu ens trobem un salt d’aigua increible, acompanyat d’un riu que s’endinsa dins al canyó, erosionant-lo cada cop i fent-lo més i més profund.
