Viatjant pel món

Durant el temps que vaig estar treballant a l’hostal a Salta, tothom m’havia comentat que Iruya és un poble encantador, però que és un lloc on anar-hi sense presses, com a mínim durant l’època de pluges.

Tot i així, em vaig decidir a anar-hi. Aquest havia estat un any relativament sec, sense moltes pluges. Després d’estar a Tilcara celebrant el carnaval, vam pujar encara més al nord, tocant amb la frontera boliviana, per arribar a Humahuaca, i d’allà a Iruya. El camí per arribar al poble és sense asfaltar, un camí que primer puja fins als 4.000m per creuar les muntanyes i tornar a baixar per arribar al poble. Un poble penjat de la muntanya al costat del riu.

Els carrers són empinats dibuixant rierols que pugen i baixen de la muntanya, amb l’esglesia i el riu a baix de tot. El paisatge és una delícia per a la vista. Tot el que tothom m’havia comentat es convertia en realitat. Un poble plè de gent agradable i uns paratges encara millors.

Durant l’estada a Iruya (al principi programada per un parell de dies), em vaig trobar una parella que havia estat allotjada a l’hostal, i vam planificar anar a San Isidro el dia següent. San Isidro és un poble a uns 7km d’Iruya pujant per la llera del riu. Un trekk increïblement agradable, durant el qual t’has de mullar els peus (i les cames) travessant el riu. El poble només fa 6 mesos que té energia elèctrica, i això es nota en el desenvolupament del lloc. Aqui no hi massa per a fer, apart de contemplar el paisatge. Durant la tarda, ens vam ajuntar amb 4 argentins més, que curiosament també estaven al mateix allotjament que nosaltres. Vam passar el dia junts, i l’endemà vam tornar cap a Iruya.

Al arribar a Iruya durant el matí següents, ens adonem que el camí que havíem fet el dia anterior havia desaparegut sota els despreniments de terra que la tempesta de la nit havia provocat. Al arribar al poble, anem a comprar els bitllets de bus per tornar aquella mateixa tarda, i ens diuen que el camí principal cap a Humahuaca està tallat per diferents punts, i que tornem el dia següent. La segona sorpresa va ser a l’arribar a l’hostal, on ens informen que la tempesta també havia trencat les canonades d’aigua potable que arriben al poble, i que no tenim aigua corrent…

A partir d’aquí, semblava la pelicula de “Atrapado en el tiempo”, de Bill Murray. Cada dia era una calca de l’anterior. A les nou del matí ens ajuntavem per intentar comprar els bitllets, i ens deien que encara no hi havia servei. Passàvem el matí i la tarda perdent el temps, jugant a cartes, prenent mate o simplement fent migdiada. Això va durar fins el sisè dia, que ens van dir que per sortir del poble teniem una possibilitat.

Aquesta possibilitat va ser: Caminar 3km amb les motxilles a l’esquena per la llera del riu enfangada, i després ens aconseguien transport. Així que ens vam carregar les motxilles i vam començar a caminar. El trajecte va ser difícil, però només amb la il·lusió de arribar i poder tornar a Salta ens omplia de forces. Un cop al punt km 3, ens vam trobar un camió, al qual vam pujar darrera com refugiats de guerra i ens va acompanyar fins al següent poblet a 7km. Allà ens va deixar, i al cap de 4 hores, van arribar dos colectius per portar-nos fins a Humahuaca. Però aquí no acabava l’aventura… El col·lectiu havia de creuar 3 vegades un riu, amb força caudal, que vam haver de creuar a peu per alleugerir el pes del bus. D’aquí ja vam arribar a Humahuaca, després de 9h, quan el trajecte normal en són 3.

La segona ruta al voltant de Salta és la ruta pel nord de la ciutat. Aquesta s’anomena Ruta a las Salinas Grandes.

La ruta comença a Purmamarca, un poblet a dues hores al nord de Salta. En aquest paratge es pot observar el “Cerro de los siete colores”, un espectacle visual on els diferents minerals dónen a la muntanya uns colors especials.

D’aquí continuem cap a les Salinas Grandes, suposadament les terceres salines més grans del món. Però després d’haver visitat el Salar d’Uyuni, no té més interès que el de veure un “Catalunya en miniatura” dels salars.

Després de la visita a les Salinas Grandes, ens dirigim cap a San Antonio de los Cobres, on fem el mateix camí de tornada que vam fer amb el cotxe amb en Martin, Birgit, Francesco i Ewe!

De Salta surt el Tren a las Nubes, un dels trens més alts del món, amb una altitud màxima de 4.200m. Durant la temporada de plujes, el tren està fora de servei. Això implica que de Desembre a Març està tancat per manteniment, degut a les esllavissades de terres que cauen sobre les vies quan plou. Així que com no es pot fer el recorregut, ens decidim a llogar un cotxe per recórrer la carretera que transita en paral·lel a les vies fins a San Antonio de los Cobres, i d’allà cap a la frontera amb Xile, a veure el Viaducte de la Polvorilla, de 64m d’alçada.

Durant el trajecte ens anem creuant constantment amb les vies del tren, travessant el riu en ponts paral·lels i veient túnels al mig de la muntanya per on passen les vies. També es poden observar esllavissades que tallen la via del tren.

Després de recórrer tot el trajecte, arribem a San Antonio de los Cobres, un poblet decadent, on l’index d’alcohòlic és increible, i on la gent treballa exclusivament a les mines. D’aquí ens desviem per visitar el viaducte de la Polvorilla, uns dels ponts més alts del recorregut. D’aquí, girem cua i tornem cap a Salta.

La provincia de Salta té dos grans rutes turístiques per la provincia. Una d’elles és la volta a les valls Calchaquíes. És una ruta de dos dies que comença i acaba a la capital, passant per Cachi i Cafayate.

Cachi és un petit poblet a uns 180km de Salta, amb carrers empedrats i estrets ple de casetes blanques. Realment un poble amb encant. Tot i que Cachi és interessant, el més bonic és el camí per arribar-hi.

Sortint de Salta, ens trobem a 1.200m sobre el nivell del mar, però de seguida ens trobem amb la “Cuesta del Obisto”, una carretera sinuosa que puja per un bosc quasi selvàtic fins els 3.348m, on trobem “La piedra del molino”. Aquest és un bon punt per veure còndors, els quals volen aprofitant els corrents d’aire que es generen a la muntanya.

Passat el port de muntanya, ens trobem el Parc Nacional dels Cardons, una espècie de cactus en perill d’extinció, que només viuen a més de 3.000m. És una zona desèrtica on trobem la recta del TinTin, una recta de carretera quasi perfecte, amb una desviació de només 3cm, quan normalment es considera correcta amb una desviació de 3m, i està construida pels natius sense recursos tecnològics abançats.

Sortint del parc, agafem la famosa Ruta Nacional 40, per arribar-nos a Payogasta i Cachi. Parada per dinar i visitar el poble, i continuem per la RN40 cap al sud en direcció a Cafayate.

Durant el recorregut per la RN40, la qual està sense asfaltar, ens trobem amb dificultats per culpa de la pluja, que ha fet créixer els rius que creuen la carretera (sisi, no hi ha ponts) i hem d’agafar dreceres per poder continuar. A mig camí, ens trobem amb la “Quebrada de las Flechas”, una vall amb sortints de roca que vistos des d’alçada, semblen fletxes sortint de terra. Tot un espectacle visual! A més, en aquest punt, el guia ens tenia una sorpresa preparada… Mentre ens feia caminar per la vall, ens va esperar al mirador amb una ampolla de vi Torrontés ben fresquet! D’aquí, camí cap a Cafayate per fer nit.

El segon dia pel matí el dediquem a visitar dues bodegues, Domingo Hnos i Vasija Secreta, dues conegudes bodegues de Cafayate, zona famosa pel vi Torrontés, un vi blanc afruitat. De tornada cap a Salta, passem per la “Quebrada de las Conchas”, on podem observar diferents formacions rocoses amb formes sorprenents, com “El Fraile”, “El Sapo”, o grans estructures naturals com l’Amfiteatre o “La garganta del diablo”.

Per acabar la volta, visitem Alemanía, un poble abandonat a mitjans de segle, quan la línia férrea va ser clausurada i va comportar la decadència del poble. Un poble que encara manté la vella estació, però els ponts estan desmantellats per aprofitar les estructures metàliques per a la contrucció.